L'Oriol Rossinyol comença l'aventura


Avui és un gran dia!
L'Oriol Rossinyol, un enamorat de la seva feina al Delta del Llobregat, (és a dir, jo mateix), comença una nova aventura a les xarxes.

Li agraden els ocells i la conservació i DEFENSA del seu medi natural.

Benvinguts al Blog de l'Oriol Rossinyol, on podreu seguir les seves inquietuds i paranoies!


S.O.S Delta del Llobregat

Companys i companyes, hem de seguir lluitant per la conservació del nostre Delta!

No estem sols, us deixo uns enllaços de l'asociació  S.O.S. Delta del Llobregat. Seguim amb la lluita!

https://sosdeltallobregat.org/

https://sosdeltallobregat.org/2012/04/17/sobre-els-aiguamolls-volen-ocells-de-ferro/

https://sosdeltallobregat.org/2012/11/07/delta-del-llobregat-jaque-al-mejor-humedal-de-barcelona/

Cuereta Groga del meu cor

12/4/19
OMG! És avui potser un dels dies més grans de la meva vida? Sí, sens dubte.
 Puc ser més feliç? No, impossible.
M’explicaré.
05.43h: L’Oriol Rossinyol, el millor guarda del delta del Llobregat (això és, jo mateix), es troba assegut al peu d’un pi pinyer gaudint de la seva carmanyola de favada asturiana, casolana, el millor esmorzar del món.
05.45h: L’Oriol, mitja carmanyola ja buida, emet un rotet de plaer. I és just en aquest moment que una Motacilla Flava Flavissima ( o cuereta groga que li diuen els mortals) li creua per davant dels nassos! Ah, quina espècie tan meravellosa i tan difícil de veure! L’Oriol no ho dubta: agafa una mongeta de la seva favada i estén la mà, li ofereix a la cuereta groga: “Té, meravella de la natura, una deliciosa mongeta”... i... i... LA CUERETA S’APROPA I MENGA LA MONGETA DE LA SEVA MÀ! Després, recelosa, marxa corrents i alça el vol. Ha estat només un instant, però quin instant!
No se sap de cap altre cas en el món de l’ornitologia moderna en que aquest ocell fabulós i esquerp hagi menjat de la mà d’un home! Així que és oficial: la mà de l’Oriol Rossinyol passarà a la història!


Arderea Cinerea

26/4/19
Ohhhhhh, my deltaaaaa, my darlinnnnnng
I’m longing for your touuuuuuuuuuuuuuch!
(Cantat amb la melodia de Unchained Melody, de Dirty Dancing)

Un altre gran dia al meu estimat delta, un altre dia antològic per a l’ornitologia contemporània.
M’explicaré.
10.43h: L’Oriol Rossinyol, l’heroi del delta, el Terminator del Llobregat (això és, jo mateix), s’acaba de tancar la farmaciola després de fer un riuet al peu d’un imponent tamariu.
De sobte, la sorpresa: l’Oriol sent un aleteig que s’apropa, un pes que descansa  en el seu barret i l’enfonsa.
De sobte, l’impuls: l’Oriol alça un braç i agafa amb ma de ferro una pota, l’animal crida i intenta volar, però el guarda no li ho permet, NECESSITA veure què se li ha posat al cap.   
De sobte, el miracle: és una Ardea Cinerea! (garsa reial, pel comú dels profans!). L’Oriol, de la pura emoció, està a punt de fer-li un cop de karate amb la mà lliure i trencar-li el coll. Reprimeix la seva virilitat. Li fa un profund petó francès al bec. La deixa anar.
L’ornitologia del segle XXI enregistra un nou hite: el primer cas en què una garsa reial en estat salvatge  s’atura voluntàriament en el cap d’un ésser humà. 
El barret de l’Oriol passarà a la història!
Resultat d'imatges de Ardea Cinerea

Tattoo

27.4.19
Dissabte, dia de festa. Delta meu, no em trobis tant a faltar, que dilluns a primera hora tornarem a estar junts. Igualment, jo no he malbaratat el dia.
M’explicaré:
06.37h: L’Oriol Rossinyol es desperta xop de suor entre intenses convulsions. S’ha passat la nit somiant amb la garsa que ahir es va posar al seu barret, somnis d’allò més estranys.... Un missatge?
10.45h: L’Oriol està al barrio chino de Barcelona, a les portes d’un centre de tatuatges. Obre la porta d’un fabulós cop de peu i li crida al molt tatuat i perforat individu que s’ha amagat sota el mostrador: VULL UNA GARSA!!!
Dit i fet.
11.38h: L’Oriol passeja orgullós pel barrio chino de Barcelona amb el seu nou tatuatge: una fabulosa garsa reial de papiroflèxia al braç. Aquí va la prova!



Jo pel Delta MA-TO


8.5.19
Jo-pel-del-ta-ma-to        Jo-ma-to-pel-del-ta        ma-to-jo-pel-delta          del-ta-ma-to-jo-pel
TO-MA-TO-MA-TE

I és que, des de fa dos dies, aquestes quatre paraules, com quatre voltors sinistres que volen en cercles, no deixen de planejar sobre el meu cap.
Arggggh, sento el meu cor palpitar d'odi i el meu braç, poderós i justicier, em crida que està preparat per l'última batalla!
M'explicaré. L'escena següent va tenir lloc el passat dilluns:
7.24h: l'Oriol Rossinyol, el Tutankamon del Delta, el Colibrí del Llobregat (això és, jo mateix), ja volteja pel parc natural tot controlant que ni una fulla es mogui sense la seva autorització, que ni un Anas Querquedula (xarrasclet li diuen els ignorants) pongui un ou sense el seu consentiment. Com un rei al seu castell.
9.47h: Ah, formosa primavera, quina calor hi fot des de bon matí! L'Oriol té la gola seca, així que s'apropa a l'aiguamoll més pròxim, s'ajup a la riba i, tot alçant el culet com un graciós cervató, enfonsa el morro a l'aigua. Glup. Glup. Glup.
9.48h: tip de la millor aigua del món (em ric jo del manantial de Solán de Cabras! Jo-Jo-Jo!), recupera la verticalitat i llavors, mentre s'eixuga amb la màniga el rajolí que li corre pel mentó, avista una figura sospitosa a la riba oposada. Què fa aquell home ajupit a peu d'aiguamoll tal i com el mateix i inigualable Oriol ho estava fa un minut? No estarà bevent? Això està totalment prohibit!
En una carrera l'Oriol es planta a esquenes del desconegut i el primer impuls és fotre-li mortal puntada de peu al seu cul en pompa. S'atura i el crida:
-Gamarús, què fas!
L'home es tomba amb cara d'espant. És jove, té la pell fosca, el cabell negre com ploma de corb i poca pinta d'ornitòleg. I porta ulleres. Mala gent, segur. L'Oriol observa que al terra hi ha un maletí obert amb diferents provetes plenes d'aigua i que l'home sosté una més a la seva mà. De formidable cop de peu li arrenca la proveta que aguantava, que surt volant i es perd a l'aiguamoll.
-Carallot, quines intencions tens!
Entre crits de terror i incomprensibles juraments, l'home s'incorpora i surt corrents com una exhalació, tot emportant-se el seu maletí.

Porto dos dies en mode ull de falcó, atent a qualsevol moviment estrany al parc, però res: tot més tranquil que l’spa d’un geriàtric. Ni rastre de l’home amb ulleres i maletí amb provetes.
Això sí, l’Oriol crida al vent el següent “aviso para navegantes”:
Que ningú no es passi de llest amb el Delta perquè
JO PEL DELTA MA-TO